Per definir què és una classe social, segurament fóra interessant apropar-nos als estudis de Marx, Poulantzas, Luckács... però és més pràctic analitzar una altre sèrie d'elements que ens acostin a la definició de classe, car ens trobem davant de forces socials, no de grups ni d'estadístiques. No es poden limitar al nivell econòmic sinó a les causes i efectes d’aquest en la societat. Les classes no són grups professionals o econòmics però queden determinades pel mode de producció. També vénen determinades per la lluita de classes i aquesta combinada amb els modes de producció les que ens permetrà identificar-les. Així, la classe treballadora es caracteritza per la possibilitat d’obtenir-ne plusvàlua i per la manca de possessió (propietat) dels mitjans de producció. Alhora, és necessari diferenciar blocs històrics dels que pot formar part la classe treballadora i capes dins la mateixa.

En els textos de Standing és difícil trobar una definició tancada delprecariat; es fa tota una sèrie de generalitats on poder encabir el concepte. “Una de les qüestions és que, si formes part del precariat, no tens una identitat ocupacional, una narrativa ocupacional”;“Caracteritza la manca de suport comunitari o de prestacions estatals”; “ocupació inestable” “El precariat es situa per sota de la classe obrera”. En el precariat podem trobar des de metges fins a immigrants sense permís de treball. Hauríem d'entendre’l com un col·lectiu caracteritzat per la inestabilitat laboral i en les prestacions de l'Estat, segons aquest autor.

Així doncs, la del precariat és una expressió interclassista que inclou el becari (“fals becari”) d'origen petitburgès que s’està formant com a adjunt de direcció i la netejadora a temps parcial. O el que és el mateix: el cap i l’explotada en la mateixa classe, dues classes en una perquè aquest precariat està format tant per sectors del proletariat com de la petita burgesia. Pel que fa al primer, hi participen els sectors més explotats i amb menys drets de la classe treballadora; i pel que fa a la petita burgesia, respon a una proletarització de determinades professions i a un caràcter temporal en un trànsit de construcció de carrera professional, tot això segons l'economista britànic.

Tanmateix, si ho analitzem amb més profunditat, veurem que finalment aquests últims o passaran a formar part de la classe treballadora o de la petita burgesia però, de moment, es troben en un simple trànsit en el qual coincideix amb certs sectors obrers per la manca d'estabilitat però no pas per l’entorn social, la realitat familiar i/o la relació que manté amb els mitjans de producció. L’autodefinit precariat no és una classe, ni tan sols una capa dins d'una classe. Barrejar en una sola i pretesa nova classe dos sectors tan allunyats socialment i econòmicament com són la petita burgesia i el proletariat constitueix un error escolàstic. Dividir com a dues classes el que són fraccions de la classe treballadora, aristocràcia obrera i la resta, és simplement pervers.

El precariat no és més que una expressió d'un tipus d’organització de la feina natural del capitalisme que s’ha anat ampliant a sectors professionals (és la base del sistema la manca de reconeixement de relació laboral, la temporalitat, els baixos salaris...). Curiosament, són les estratègies que l'economista britànic recomanava als sindicats les que apropen l'Europa Occidental a aquest escenari de precarietat generalitzada.

La situació transitòria i basculant de bona part del que s'anomenaprecariat, així com la seva pròpia naturalesa d'inestabilitat, és el que priva aquest grup social d'un caràcter revolucionari. Ni la petita burgesia pauperitzada ni el lumpenproletariat tindran mai aquesta caracterització per si mateixos. Una altra cosa és que aquests sectors, en moments de polarització social, uneixin les seves lluites a la del conjunt dels treballadors i treballadores en un destí comú.

En qualsevol cas, hem de recordar que, històricament, la petita burgesia mai no ha tingut una posició política autònoma i sempre s’ha mogut entre la dreta i l'esquerra. És això el que fa més necessària una intervenció política per evitar que aquells que estan patint condicions de vida de precarietat vegin que els seus interessos són comuns als de la classe treballadora. En cas contrari, observarem com uns sectors s'orienten a l'esquerra i d'altres al populisme liberal o l'extrema dreta, res a veure amb una classe revolucionària.

Per últim, hem de criticar la visió i construcció que fa Standing de la classe treballadora. Aquesta mai no s'ha caracteritzat per llocs de treball estables, bones condicions laborals, alta sindicació i transmissió de les feines de pares a fills. Això és la definició d'aristocràcia obrera, un estrat de la classe treballadora existent en un determinat moment històric. Aquesta realitat ha estat un percentatge molt minoritari, res a veure amb la realitat del conjunt de la classe. Aquesta també ha estat la base per construir l' equívoca teoria que en l'actualitat significa dualitat de relacions laborals. L'economista britànic inclou a la definició de precariat “la primera classe de la història que té un nivell educatiu més elevat que el que requereix la feina remunerada que se li ofereix”, quan, curiosament, això al'Europa Occidental ja fa tres dècades que passa entre els fills i les filles de la classe treballadora. Generalitzar l'ensenyament a les famílies obreres i, fins i tot, que alguns sectors arribessin a la Universitat va ser propi de la realitat de la classe treballadora. Però crida l'atenció que Standing ho denunciï quan ho pateix la petita burgesia i no quan ho patien sectors de la classe treballadora. Si la majoria de precariat és classe treballadora, ens dóna la sensació que només persegueix fer desaparèixer el referencial d'aquesta classe i enfrontar els seus components entre ells.

Acabant i per resumir, podríem afirmar que el que Standing anomena nova classe social és un procés històric en què convergeixen tres aspectes clau: un baix nivell de consciència de la classe treballadora, una minva en les condicions materials de la petita burgesia i una organització del treball postfordista.

Fuente: Directa

Vidal Aragonés és advocat laboralista al Col·lectiu Ronda